LES FOTOS DEL DIA
diumenge, 31 de juliol del 2011
dissabte, 30 de juliol del 2011
De Pontiac a Arcola (Amish) - 30 juliol 2011
Avui toca dinar en una comunitat Amish, a la població d'Arcola (Ilinois).
Sortim del "Fiesta Motel" a Pontiac per anar a fer un passeig per la localitat. Allà esmorzem a l'Apple Tree, un bar de "Breakfast and Dinner" econòmic, amb els plats típics dels esmorzars americans i molt acollidor.
Està al mateix centre de Pontiac i no és car. Dos "white toast", més un cafè, més un suc de taronja per 5'21$ més les propines.
En aquesta localitat hi ha força motius relacionats amb la ruta 66. Parets amb pintures, un autobús/caravana amb la que un bon home va fer la ruta durant els anys 40, etc. Val la pena fer un petit passeig.
Però el destí principal del dia és "Arcola". Una localitat de l'interior d'Illinois on hi viu una comunitat Amish força nombrosa. Ocupen una bona àrea de terreny. Les cases dels Amish estan força distanciades les unes de les altres. Entre elles, camps i camps conreats. Fruites, verdures, blat. Amb això s'autogestionen.
Per arribar a Arcola des de Pontiac primer ens traslladem a Bloomington tot seguint al "Old Route 66" que no sempre és senzill d'anar trobant. La Interestatal 55 confon sovint i el GPS insisteix en dur-te per aquesta carretera moderna.
Un cop a Bloomington val la pena sortir en direcció Arcola per la 51 Nord per veure una exposició de cotxes clàssics i una botiga dedicada en específic a la Ruta 66. A partir de les 5pm ho trobareu tancat. Els cotxes, a més d'estar exposats a l'exterior i accessibles, és poden llogar. L'empresa és Budget i el telèfon és el 1-800- 4628343. Cadillac, Porche, Mustang... Marques i models a escollir.
Un cop feta aquesta parada a Bloomington s'ha d'agafar la 54 south i després la 74 South, que et porta a Arcola. Allà, amb reserva feta prèviament, pots gaudir d'un dinar en una casa Amish acompanyats de la família. Una experiència estranya a la vegada que curiosa. Val la pena. El preu del dinar per persona és de 19'90$. Primer cal passar a pagar pel Rockome Gardens Gate, a la 125 N County rd, 425 E, Arcola Il. Sí companys, les adreces als EE.UU. són així de complicades. Un cop arribes al Rockome, pagues la reserva i et donen un mapa per poder arribar a la casa on has d'anar a dinar. Generalment està lluny del centre de reserves. I indubtablement cal arribar en cotxe. En el nostre cas vam haver de recòrrer unes quantes milles (15 minuts aprox) fins arribar a casa de Sarah.
Ja ens esperaven juntament amb d'altres grups de gent (no reserven si el grup no és de més de 4 persones). Un cop a casa dels Amish (no permeten que els facis fotografies ni els enregistris en vídeo, tot i que pel seu tarannà tranquil i pacífic tampoc et faran un mal gest si ho fas) l'home de la casa fa les presentacions pertinents: Sarah's (la dona i cuinera, Joseph, el nét i cambrer, Natalie, néta i ajudant de cuina i cambrera, i l'home de la casa de qui no recordem el nom. La organització familiar és rotundament clàssica. Ell du la veu i la resta obeeix. Ella cuina i cuida de la casa. Els fills i néts aprenen els costums Amish. L'educació la reben a casa per d'altres dones Amish que no tenen perquè està titulades com a mestres, tot i que segueixen els continguts escolars previstos i normatius. Algunes famílies Amish opten per dur els seus fills/es a escoles públiques, però no és gaire general.
El dinar és tradicional. Pa amb crema de cacauet o mantega, amanida amb trossos de bacon, blat de moro, picatostes....Tot seguit, puré de patates, fideus (noodles), mandoguilles de carn amb tomàquet, pollastre arrebossat amb salsa de poma. Aigua o té, amb força gel.
Finalment les postres. Dos pastissos. Un de préssec i l'altra de nata i xocolata. Deliciosos.
Un cop acabat el dinar la gent va marxant. Els americans no fan sobretaula.
Els Amish ofereixen fer un tomb per la granja i, a canvi d'una donació / propina / pagament, una volta amb un carruatge.
I fins aquí l'experiència Amish d'Arcola.
Un cop a Bloomington de tornada d'Arcola, continuem la Route 66 i passem per Normal, Frunks Grove, on es pot trobar una fàbrica de “Maple Sirup”. Tot seguint la carretera s'arriba a Mc Lean, un dels molts pobles fantasmes que semblen absolutament deshabitats. El so del silenci només el trenca per un tren que circula de tant en tant o per algun turista que arriba i llença unes monedes a la màquina de refrescs.
A 23 km d' Springfild trobes la localitat de Williamsville. És recomanable passar per “N Elm street” i fotofrafiar les moltes freakades de la Ruta 66 que s'acumulen en un petit espai de 50m quadrats. És molt kitch però val la pena.
A Springfiel hi ha un Motel dedicat en exclusiva a la Route 66. Per 72$ més taxes passes la nit. Tot està decorat amb motius de la Route. Per arribar cal anar al 6th street, d'Springfield.
LES FOTOS DEL DIA
Sortim del "Fiesta Motel" a Pontiac per anar a fer un passeig per la localitat. Allà esmorzem a l'Apple Tree, un bar de "Breakfast and Dinner" econòmic, amb els plats típics dels esmorzars americans i molt acollidor.
Està al mateix centre de Pontiac i no és car. Dos "white toast", més un cafè, més un suc de taronja per 5'21$ més les propines.
En aquesta localitat hi ha força motius relacionats amb la ruta 66. Parets amb pintures, un autobús/caravana amb la que un bon home va fer la ruta durant els anys 40, etc. Val la pena fer un petit passeig.
Però el destí principal del dia és "Arcola". Una localitat de l'interior d'Illinois on hi viu una comunitat Amish força nombrosa. Ocupen una bona àrea de terreny. Les cases dels Amish estan força distanciades les unes de les altres. Entre elles, camps i camps conreats. Fruites, verdures, blat. Amb això s'autogestionen.
Per arribar a Arcola des de Pontiac primer ens traslladem a Bloomington tot seguint al "Old Route 66" que no sempre és senzill d'anar trobant. La Interestatal 55 confon sovint i el GPS insisteix en dur-te per aquesta carretera moderna.
Un cop a Bloomington val la pena sortir en direcció Arcola per la 51 Nord per veure una exposició de cotxes clàssics i una botiga dedicada en específic a la Ruta 66. A partir de les 5pm ho trobareu tancat. Els cotxes, a més d'estar exposats a l'exterior i accessibles, és poden llogar. L'empresa és Budget i el telèfon és el 1-800- 4628343. Cadillac, Porche, Mustang... Marques i models a escollir.
Un cop feta aquesta parada a Bloomington s'ha d'agafar la 54 south i després la 74 South, que et porta a Arcola. Allà, amb reserva feta prèviament, pots gaudir d'un dinar en una casa Amish acompanyats de la família. Una experiència estranya a la vegada que curiosa. Val la pena. El preu del dinar per persona és de 19'90$. Primer cal passar a pagar pel Rockome Gardens Gate, a la 125 N County rd, 425 E, Arcola Il. Sí companys, les adreces als EE.UU. són així de complicades. Un cop arribes al Rockome, pagues la reserva i et donen un mapa per poder arribar a la casa on has d'anar a dinar. Generalment està lluny del centre de reserves. I indubtablement cal arribar en cotxe. En el nostre cas vam haver de recòrrer unes quantes milles (15 minuts aprox) fins arribar a casa de Sarah.
El dinar és tradicional. Pa amb crema de cacauet o mantega, amanida amb trossos de bacon, blat de moro, picatostes....Tot seguit, puré de patates, fideus (noodles), mandoguilles de carn amb tomàquet, pollastre arrebossat amb salsa de poma. Aigua o té, amb força gel.
Finalment les postres. Dos pastissos. Un de préssec i l'altra de nata i xocolata. Deliciosos.
Un cop acabat el dinar la gent va marxant. Els americans no fan sobretaula.
Els Amish ofereixen fer un tomb per la granja i, a canvi d'una donació / propina / pagament, una volta amb un carruatge.
I fins aquí l'experiència Amish d'Arcola.
Un cop a Bloomington de tornada d'Arcola, continuem la Route 66 i passem per Normal, Frunks Grove, on es pot trobar una fàbrica de “Maple Sirup”. Tot seguint la carretera s'arriba a Mc Lean, un dels molts pobles fantasmes que semblen absolutament deshabitats. El so del silenci només el trenca per un tren que circula de tant en tant o per algun turista que arriba i llença unes monedes a la màquina de refrescs.
A Springfiel hi ha un Motel dedicat en exclusiva a la Route 66. Per 72$ més taxes passes la nit. Tot està decorat amb motius de la Route. Per arribar cal anar al 6th street, d'Springfield.
LES FOTOS DEL DIA
divendres, 29 de juliol del 2011
De Chicago a Springfield - 29 de juliol de 2011
Un cop hem esmorzat al MAC'S bar, ja només queda recollir l'habitació i anar a buscar el cotxe a l'aeroport.
El preu del cotxe a través de ealquilerdecoches.es ens ha costat 649 euros més 500$ per retornar-lo en un altre punt dels EE.UU. Però a l'anar a recollir-lo (com és costum) ens han ofert d'altres cotxes més grans o més luxosos. Finalment hem acceptat el canvi i hem pagat 700$ extres pels 28 dies de lloguer d'un Mustang descapotable. En definitiva, el preu del cotxe per 28 dies amb taxes, dos conductors, devolució en un altre punt dels EE.UU. ens ha costat 2000 euros.
El cotxe és aquest.
Fer les darreres visites express per fer les fotos necessaries.
Visitar l'antiga casa de Michael Jordan i l'United Center.
Iniciar la ruta 66.
Aquestes són les previsions del dia. Ja veurem de què som capaços.
Arribar a la zona de lloguer de cotxes de l'aeroport no és tasca senzilla, ni ràpida.
Cal esperar un autobus de l'empresa amb la que s'ha fet el lloguer. Aquest autobús està al VESTIBULE 1E de l'aeroport. Des d'allà, i després d'un trajecte llarg en el que el Bus va fent aturades a cada terminal, s'arriba a la zona de lloguer. Un pàrquing a l'aire lliure molt gran i apartat de tot.
Després d'una estona de pensar si sí o si no, hem decidit ... SÍ. EL DESCAPOTABLE !!!
A tot això, ja eren les 11 del matí.
Amb dues hores de retard sobre l'horari estimat, i el Mustang en marxa hem volgut anar a la casa de Highland park on vivia Michael Jordan amb la seva ex-dona quan el jugador guanyava títols amb els Bulls. Però les indicacions del GPS ens han jugat una mala passada. En comptes de dur-nos al Museum Drive de Highland park ens a dut al carrer del mateix nom però de la pròpia ciutat de Chicago. Així que no hem fet més que gastar un temps valuós que ens ha acabat passant factura.
Cancel·lada aquesta primera visita, hem anat a l'United Center de Chicago (1901 W Madison St, Bus 19). Allà ens hem fet les fotos amb l'estàtua de M.Jordan. És tot el que hi ha a l'estadi.
D'aquí al cartell de l'inici de la Ruta 66 (Adams st. amb Michigan Av.). Al davant mateix del cartell el destí ens havia reservat un lloc on deixar ben aparcat el cotxe i així gaudir del reportatge fotogràfic imprescindible. Hem estat l'enveja d'uns espanyols que passaven casualment per allà i que anaven darrera d'un cotxe com el nostre però que els havia estat impossible trobar.
Després de quedar convençuts que haver pagat l'increment de preu al sr. Dollar havia estat una bona decisió, hem iniciat la ruta 66. Però el temps anava ja en contra nostre. Les 15h i encara a Chicago. Ja dúiem 4 hores de retard sobre la previsió inicial. Si això li sumem el trànsit de la ciutat, les constants pèrdues pels seus carrers i les dificultats per trobar la sortida de la Main street, el resultat és: són les 16h i encara no hem fet ni 3 milles del trajecte previst per aquest dia.
A partir d'aquí, complicacions a la carretera. Trobar la 55 per sortir de Chicago cap a Joliet no ha estat possible així que hem arribat per la 57 south, direcció Memphis. Però les complicacions encara no s'havien acabat. Arribar a Joliet ha significat gastar dues hores mes ja que estan fent obres a la carretera i ens hem vist atrapats en un caos circulatori.
Un cop a Joliet, hem hagut de buscar la OLD PRISION. Gràcies a uns avis hem pogut arribar. Les seves indicacions han estat d'incalculable valor.
De Joliet, amb el temps ja passat d'hora, a Dwight, a Odell i Pontiac, on dormirem en el "FIESTA MOTEL".
L'habitació no és gran cosa i el Motel està ple de gent amb no molt bona presència. Però per 48 dollars potser no es pot demanar gaire cosa més.
Demà els Amish... (to be continued)
El preu del cotxe a través de ealquilerdecoches.es ens ha costat 649 euros més 500$ per retornar-lo en un altre punt dels EE.UU. Però a l'anar a recollir-lo (com és costum) ens han ofert d'altres cotxes més grans o més luxosos. Finalment hem acceptat el canvi i hem pagat 700$ extres pels 28 dies de lloguer d'un Mustang descapotable. En definitiva, el preu del cotxe per 28 dies amb taxes, dos conductors, devolució en un altre punt dels EE.UU. ens ha costat 2000 euros.
El cotxe és aquest.
Fer les darreres visites express per fer les fotos necessaries.
Visitar l'antiga casa de Michael Jordan i l'United Center.
Iniciar la ruta 66.
Aquestes són les previsions del dia. Ja veurem de què som capaços.
Arribar a la zona de lloguer de cotxes de l'aeroport no és tasca senzilla, ni ràpida.
Cal esperar un autobus de l'empresa amb la que s'ha fet el lloguer. Aquest autobús està al VESTIBULE 1E de l'aeroport. Des d'allà, i després d'un trajecte llarg en el que el Bus va fent aturades a cada terminal, s'arriba a la zona de lloguer. Un pàrquing a l'aire lliure molt gran i apartat de tot.
Després d'una estona de pensar si sí o si no, hem decidit ... SÍ. EL DESCAPOTABLE !!!
A tot això, ja eren les 11 del matí.
Amb dues hores de retard sobre l'horari estimat, i el Mustang en marxa hem volgut anar a la casa de Highland park on vivia Michael Jordan amb la seva ex-dona quan el jugador guanyava títols amb els Bulls. Però les indicacions del GPS ens han jugat una mala passada. En comptes de dur-nos al Museum Drive de Highland park ens a dut al carrer del mateix nom però de la pròpia ciutat de Chicago. Així que no hem fet més que gastar un temps valuós que ens ha acabat passant factura.
Cancel·lada aquesta primera visita, hem anat a l'United Center de Chicago (1901 W Madison St, Bus 19). Allà ens hem fet les fotos amb l'estàtua de M.Jordan. És tot el que hi ha a l'estadi.
D'aquí al cartell de l'inici de la Ruta 66 (Adams st. amb Michigan Av.). Al davant mateix del cartell el destí ens havia reservat un lloc on deixar ben aparcat el cotxe i així gaudir del reportatge fotogràfic imprescindible. Hem estat l'enveja d'uns espanyols que passaven casualment per allà i que anaven darrera d'un cotxe com el nostre però que els havia estat impossible trobar.
Després de quedar convençuts que haver pagat l'increment de preu al sr. Dollar havia estat una bona decisió, hem iniciat la ruta 66. Però el temps anava ja en contra nostre. Les 15h i encara a Chicago. Ja dúiem 4 hores de retard sobre la previsió inicial. Si això li sumem el trànsit de la ciutat, les constants pèrdues pels seus carrers i les dificultats per trobar la sortida de la Main street, el resultat és: són les 16h i encara no hem fet ni 3 milles del trajecte previst per aquest dia.
A partir d'aquí, complicacions a la carretera. Trobar la 55 per sortir de Chicago cap a Joliet no ha estat possible així que hem arribat per la 57 south, direcció Memphis. Però les complicacions encara no s'havien acabat. Arribar a Joliet ha significat gastar dues hores mes ja que estan fent obres a la carretera i ens hem vist atrapats en un caos circulatori.
Un cop a Joliet, hem hagut de buscar la OLD PRISION. Gràcies a uns avis hem pogut arribar. Les seves indicacions han estat d'incalculable valor.
De Joliet, amb el temps ja passat d'hora, a Dwight, a Odell i Pontiac, on dormirem en el "FIESTA MOTEL".
L'habitació no és gran cosa i el Motel està ple de gent amb no molt bona presència. Però per 48 dollars potser no es pot demanar gaire cosa més.
Demà els Amish... (to be continued)
Chicago, esgotadora - 28 de juliol de 2011
Visitar una ciutat en un dia no és tasca fàcil. De fet és impossible. I menys si la ciutat és Americana. Tot és massa gran.
El resultat final pot ser semblant a aquest.
Són les conseqüències de fer tot això en un dia:
- El Chicago Theather i les seves famoses lletres lluminoses del cartell "CHICAGO".
- Navy Pier. Un parc d'atraccions/centre comercial/embarcaderos.
- Millenium Park: Cloud Gate, Pritzkeir pavilion (jardí per a concerts, espectacles i cinema a l'aire lliure).
- Kroun Fountain (espai amb aigua que cau de les parets de dues columnes on grans i petits es refresquen i fugen de la xafogor.
- 66 route Begin. Cartell de l'inici de la Ruta 66, on hem dinat unes coses que no sabem molt bé què eren.
- 12th Beach. Recerca d'una platja (Llac Michigan) sense sort. No l'hem trobat. Ens hem perdut caminant i ens ha esgotat les energies.
- Union Station. Una petita gran decepció. Sense el glamour de "La Boda de mi mejor amigo".
- Retorn al Downtown i el Chicago Theather.
Tot això, amb esmorzar inclòs a l'starsbucks, des de les 8.30am fins les 23.30pm.
Una barbaritat.
El resultat final pot ser semblant a aquest.
- El Chicago Theather i les seves famoses lletres lluminoses del cartell "CHICAGO".
- Navy Pier. Un parc d'atraccions/centre comercial/embarcaderos.
- Millenium Park: Cloud Gate, Pritzkeir pavilion (jardí per a concerts, espectacles i cinema a l'aire lliure).
- Kroun Fountain (espai amb aigua que cau de les parets de dues columnes on grans i petits es refresquen i fugen de la xafogor.
- 66 route Begin. Cartell de l'inici de la Ruta 66, on hem dinat unes coses que no sabem molt bé què eren.
- 12th Beach. Recerca d'una platja (Llac Michigan) sense sort. No l'hem trobat. Ens hem perdut caminant i ens ha esgotat les energies.
- Union Station. Una petita gran decepció. Sense el glamour de "La Boda de mi mejor amigo".
- Retorn al Downtown i el Chicago Theather.
Tot això, amb esmorzar inclòs a l'starsbucks, des de les 8.30am fins les 23.30pm.
Una barbaritat.
dimecres, 27 de juliol del 2011
Les 9:30h. Per fi a l'Hotel - 27 de juliol 2011
Finalment hem arribat.
Ara som al Hall de l'Hotel Garden O'Hare. Són les 9:35h del dia 27. Hem gastat 36h per arribar a Chicago.
Des de l'aeroport fins a l'Hotel, un amable conductor, ens ha dut amb la seva furgoneta. És el Shuttle Bus que funciona, de forma gratuïta, en molts hotels de la ciutat. A l'aeroport hi ha una extensa zona on els microbus dels hotels van passant i recollint els clients.
Per altra banda, d'aquí cinc hores, a les 13h els Chicago White Sox ens esperen a l'estadi. No començaran sense nosaltres, oi?
Per arribar a l'estadi des de l'Hotel on som, proper a l'aeroport hem hagut de viatjar una hora en metro. Des de Cumberland, (blue line) fins a Jackson Blue (17 estacions). Allà hem fet el trasbordament i des de Jackson red hem anat a la 35th sox (4 estacions), parada de metro al costat de l'estadi.
No hem vist l'himne nacional i "visto lo visto" durant el partit, potser és el més interessant d'un esdeveniment com el beisbol. Ens ha semblat lent, poc entretingut, sense gaire emoció. I llarg, molt llarg. 3 hores de partit a ple sol i una xafogor intensa. Les localitats laterals no són gaire adequades per seguir les jugades tot i que estàvem en tercera fila.
Ens hem traslladat a la zona de darrera del Catcher. Sota l'ombra i darrera de cara al llençador (l'autèntic focus d'atenció del partit), les coses es veuen millor. Però l'esgotament arrossegat pels dos dies de vols interromputs des de Barcelona ens han passat factura. Adormits hem marxat de l'estadi quan encara quedava una entrada per jugar-se. Abans però, hem fet uns Nachos amb formatge tot i que podíem haver menjat qualsevol cosa que us imagineu. Això sí, gran o extra gran. Ja sabem que les mides petites als EE.UU. només existeixen si parlem de moda d'alta selecció.
Després del partit hem decidit pujar a dalt de tot de la ciutat: Sears Tower, ara dita Willis Tower després que aquest grup econòmic la comprés.
Des de allà dalt és pot veure més enllà de Chicago si els núvols i la contaminació ho permeten, que no era el cas. Són 103 pisos i un munt de munts de metres. Quan la van inaugurar era l'edifici més alt del món. A Taiwan en construir una altra amb més metres d'alçada.
Pujar a la Sears Tower costa 17 $ per persona que et donen dret a això, pujar i mirar.
Si vols una àudio guia el cost puja a 22.50$.
Ara som al Hall de l'Hotel Garden O'Hare. Són les 9:35h del dia 27. Hem gastat 36h per arribar a Chicago.
Des de l'aeroport fins a l'Hotel, un amable conductor, ens ha dut amb la seva furgoneta. És el Shuttle Bus que funciona, de forma gratuïta, en molts hotels de la ciutat. A l'aeroport hi ha una extensa zona on els microbus dels hotels van passant i recollint els clients.
Per altra banda, d'aquí cinc hores, a les 13h els Chicago White Sox ens esperen a l'estadi. No començaran sense nosaltres, oi?
Per arribar a l'estadi des de l'Hotel on som, proper a l'aeroport hem hagut de viatjar una hora en metro. Des de Cumberland, (blue line) fins a Jackson Blue (17 estacions). Allà hem fet el trasbordament i des de Jackson red hem anat a la 35th sox (4 estacions), parada de metro al costat de l'estadi.
No hem vist l'himne nacional i "visto lo visto" durant el partit, potser és el més interessant d'un esdeveniment com el beisbol. Ens ha semblat lent, poc entretingut, sense gaire emoció. I llarg, molt llarg. 3 hores de partit a ple sol i una xafogor intensa. Les localitats laterals no són gaire adequades per seguir les jugades tot i que estàvem en tercera fila.
Ens hem traslladat a la zona de darrera del Catcher. Sota l'ombra i darrera de cara al llençador (l'autèntic focus d'atenció del partit), les coses es veuen millor. Però l'esgotament arrossegat pels dos dies de vols interromputs des de Barcelona ens han passat factura. Adormits hem marxat de l'estadi quan encara quedava una entrada per jugar-se. Abans però, hem fet uns Nachos amb formatge tot i que podíem haver menjat qualsevol cosa que us imagineu. Això sí, gran o extra gran. Ja sabem que les mides petites als EE.UU. només existeixen si parlem de moda d'alta selecció.
Després del partit hem decidit pujar a dalt de tot de la ciutat: Sears Tower, ara dita Willis Tower després que aquest grup econòmic la comprés.
Des de allà dalt és pot veure més enllà de Chicago si els núvols i la contaminació ho permeten, que no era el cas. Són 103 pisos i un munt de munts de metres. Quan la van inaugurar era l'edifici més alt del món. A Taiwan en construir una altra amb més metres d'alçada.
Pujar a la Sears Tower costa 17 $ per persona que et donen dret a això, pujar i mirar.
Si vols una àudio guia el cost puja a 22.50$.
Després de tot això, cap a l'Hotel, que tenim una hora de viatge.
Les coses es compliquen - 26 de juliol 2011
No hem arribat a Chicago.
El vol de United Airlines s'ha cancel·lat. Ningú ens ha explicat per quina raó.El fet és que hem hagut de discutir, en un anglès molt imperfecte, com solucionar el problema.
Les decisions d'United Airlines han estat diverses, confuses i poc satisfactòries.
Primer ens han ofert un Hotel a Frankfurt i volar al dia següent. Ens hem negat perquè la nostra intenció és arribar el dia 27 (el 26 com estava previst ja no podrà ser) a Chicago. I arribar al matí perquè al migdia tenim entrades per anar al beisbol.
United Airlines ens ha donat uns bitllets d'avió (sense seient assignat) amb Air Canada però via Caglary. De Caglary a Denver i de Denver a Chicago. Hem anat a agafar aquest vol. Hauríem arribat a Chicago a la 1am del dia 27 si no fos perquè aquest vol de Air Canada estava tot venut i no hi havia seients per nosaltres.
De retorn a United Airlines ens han ofert una nova "solució": uns bitllets confirmats per sortir de Frankfurt el dia 27 a les 17.00h. Per uns moments, que s'han fet llargs" hem vist perillar la nostra estada de tres dies a Chicago. Però finalment, i després d'una nova discussió en anglès d'escola pública barata hem aconseguit volar a Boston la tarda del 26 de juliol. I aquí estem ! Esperant que demà, dia 27 a les 6am surti el vol a Chicago. Arribarem cap a les 8 del matí... (to be continued)
dimarts, 26 de juliol del 2011
Les 5:00. Ha arribat el dia
Barcelona - El Prat
Terminal 1
8:10 am
Vol amb Luftansa, destí Frankfurt. D'allà, cap a les 12:25pm sortim direcció a Chicago.
Hora prevista d'arribada, les 14:25pm (hora local dels EE.UU. a l'Estat d'Ilinois).
Bon viatge!
Demà dia 27 de juliol o el 3 d'agost (encara està per confirmar), els de VERSIÓ CÀMPING de RAC1, amb en Marc Serra, ens faran una trucada per parlar sobre el viatge que estem fent.
Això serà entre les 17 i les 17:30h. Estigueu atents al dial, 87.7fm si escolteu la ràdio des de Barcelona. Per la resta de localitats consulteu a RAC1
divendres, 15 de juliol del 2011
PREPARATIUS
El compte enrera ja ha començat.
Falten 9 dies, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1...
Els dies previs els gastem en els darrers preparatius. Després d'aclarir l'itinerari, que mai és del tot definitiu (ahir vaig trobar al google maps el poble en el que J.Lasseter es va inspirar per escriure "Cars" i per on passarem si el rellotge ens dóna una treva), els dies previs al vol BCN-frankfurt-CHICAGO els dediquem a ultimar detalls.
- Els VISATS d'entrada als EE.UU.
Des de fa uns mesos els EE.UU fan pagar una tarifa als turistes. En el nostre cas són 11$ + 4$ en concepte de despeses pel tràmit. Cal fer-se el VISAT amb 72h de temps abans d'arribar als EE.UU. S'ha de realitzar a través d'internet.
- 2000 dolars en bitllets. És molt? És poc? No sé, cadascú diu la seva i al final nosaltres decidim. 2000$ és el que el sr.BBVA ens està preparant.
- Visita a la llibreria Altair. Allà ens hem fet amb unes guies Lonely Planet de Chicago i Los Angeles. I amb una altra de la Ruta 66, en rigurós anglès (Road Trip USA, route66, de Jamie Jensen). No serà fàcil entendre què diu però ens va fer gràcia tenir-la.
- Llibretes de viatge. Una amb la portada dedicada a la Ruta 66. En ella anirem enganxant els tiquets de compra dels grans magatzems, supermercats, benzineres, motels, etc. Un recull exhaustiu que es convertirà en la guia de viatge del dia a dia.
- A la botiga MUJI, de Rambla de Catalunya, a Barcelona, ens hem fet amb una petita llibreta de fulls blancs i tapa flexible. Serà la llibreta de butxaca on anar anotant els petits descobriments que anem fent. Anotacions d'urgència que després traspassarem al bloc.
- També hem hagut de tramitar el "Carnet Internacional de Conducció". A la Campana de Barcelona ho hem tingut fet en mitja hora. La cua més llarga ha estat al carrer, esperant a que obrissin les oficines.
9'50 euros, una fotografia i el DNI són suficients. El carnet el fan a l'instant. Tràmit fàcil però molt necessari.
- El lloguer del cotxe als EEUU està fet des de fa molts dies. Per 670 euros tenim un Chevrolet Aveo (economy class). Però en aquest preu se li han d'afegir 500$ en concepte de trajecte únic. El fet d'agafar-loa a Chicago i deixar-lo a San Francisco encareix notablement el preu. La companyia Dollar serà qui ens llogui el cotxe allà. D'altres companyies com Alamo cobren només 250$ per retornar el cotxe en una altra ciutat però els preus del lloguer són més cars. Vaja, que una cosa va per l'altra.
En definitiva, el preu final serà de 1024euros per 28 dies de lloguer. Car? Econòmic? Raonable? ealquilerdecoches ha estat la pàgina més econòmica que nosaltres hem trobat. Gràcies al "Tot és possible", de RAC1" i dels seus oients que ens van donar indicacions sobre el tema.
- Entrades per als Chicago White Sox, equip de beisbol de la ciutat. El dia 28 de juliol tenim entrades per un partit a les 13h. Farà calor i suposo que estarem a ple sol. Interessant? Avorrit? Ja ho direm en el seu moment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)